Ens faria molta il·lusió considerar que els autors de l’Antiguitat que més influència van tenir sobre les lletres medievals, i després les renaixentistes, van ser Plató o Aristòtil. Però la cosa no va anar així. Aristòtil va ser un redescobriment dels àrabs a la baixa edat mitjana, i, de Plató, els segles medievals només en van conèixer, directament i no per al·lusions, el Timeu i el Menó. Altra cosa va succeir quan l’obra platònica, deseixida dels seus propagadors Porfiri o Plotí, va ser traduïda per Marsilio Ficino, i d’altres, cap al final del segle XV. No: l’autor més llegit durant els primers i els últims segles medievals, i encara durant els segles d’or de la renaixença europea, va ser Plutarc, de Queronea (ca. 45-120): així ho acrediten les citacions i gloses constants d’aquest autor grec i romà que es troben a les Nits àtiques, d’Aulus Geli, les de Màxim Planudes a l’Imperi Bizantí, les de Jacques Amyot a França —que el va traduir in extenso—, i, per fi, les de dos autors majors de la literatura ja moderna, com Shakespeare i Montaigne: aquest darrer, farcint els seus Essais amb tantes citacions de Plutarc com aquest havia farcit les seves dues obres majors, les Vides i les Moralia, amb textos de la seva tradició, l’antiga. Tan important va ser Plutarc durant tots aquests segles, tant de prestigi va tenir en els autors de l’Humanisme que, quan Francesc Cambó va impulsar la gloriosa col·lecció Bernat Metge, no va trigar a demanar a Carles Riba (si no li ho va exigir) que traduís les Vides paral·leles —sempre he pensat que a Cambó li hauria agradat que figurés, en apèndix d’aquesta obra clàssica, una comparació entre la seva vida i els seus fets amb els fastos i les gestes polítiques de Simón Bolívar, de Churchill o del general De Gaulle.
ELPAIS.com – Literatura
